[ad_1]

Indica que s’estimula la lectura de poesia tenint-la sempre a mà: en qualsevol moment, en qualsevol etapa, amb llibertat, sense prejudicis, amb desig

La poeta Bibiana Collado Cabrera ha afirmat que cal llegir la poesia amb temps per a «anar i tornar al poema, per a deixar-lo ressonar en nosaltres mateixes, per a atrevir-se a apuntar-se als seus plecs. En definitiva, temps per a descobrir i descobrir-nos».

En la Trobada d’Escriptors de la Biblioteca Valenciana ha indicat que «el sistema educatiu s’ha inclinat, tradicionalment, cap a la producció narrativa. Un fals prejudici sobre la complexitat del text líric ha expulsat els poemaris de les seleccions literàries proposades pel professorat. No obstant això, la meua experiència és que en les aules es rep molt positivament la poesia si sabem oferir?li?la».

En aquest sentit, ha indicat que l’estimulació de la lectura de la poesia s’aconsegueix «tenint-la sempre a mà. Als instituts, a les universitats, a les biblioteques, a les llibreries… Perquè es puga accedir a aquesta en qualsevol moment, en qualsevol etapa, amb llibertat, sense prejudicis, amb desig».

Bibiana Collado Cabrera és llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de València, va realitzar la seua tesi doctoral sobre la poesia contemporània escrita per dones i és professora.

Entre els seus treballs destaca ‘Como si nunca antes’, que va ser premi Arcipreste de Hita 2012; ‘El recelo del agua’, premi Adonáis 2016, i ‘Certeza del colapso’, premi Complutense de Literatura 2017. En l’últim poemari, ‘Violencia’, explora la participació del llenguatge en la violència de gènere.

«El llenguatge ens constitueix. No podem pensar-nos fora d’aquest, per tant, resulta crucial en tots els processos que ens defineixen diàriament. La violència masclista comença en la paraula, en la que es diu i en la que no es diu», ha explicat.

L’autora ha suggerit que cal «repensar la manera en què diem l’amor, en què diem la felicitat, en què ens diem a nosaltres mateixes. És necessari detindre’ns en cada paraula i sospesar la seua densitat, el seu feix de connotacions, la seua ombra allargada. També resulta crucial generar paraules per a tot allò que no és dit o resignificar alguns termes que no arriben a abastar la complexitat de les nostres relacions».

Per a ella, la poesia «pot ajudar en el procés de resignificació del llenguatge, donant-nos el temps i la possibilitat d’endinsar-nos en cada paraula, de veure com cada una d’aquestes s’esponja en la mar de la llengua i assenyala cap a les ferides ocultes».

[ad_2]